La mel és un fluid dolç i viscós produït per les abelles a partir del nèctar de les flors. El gust i el color d’aquesta substància ve determinat pel tipus de flors de les quals es recol•lecta el nèctar. Els sabors comuns de la mel inclouen la mel de taronger, romaní, esbarzer i gerd. La tècnica emprada per a l’extracció de mel de les bresques d’abella es coneix com a apicultura.

Característiques

La mel és el producte alimentari que més temps es pot desar sense que es faci malbé. De fet, quan els primers arqueòlegs van entrar a les piràmides d’Egipte van trobar-hi mel preservada en bon estat. Gràcies a la seva alta concentració de sucres, mata bacteris per lisi osmòtica. La composició química és principalment una barreja de dos sucres —glucosa o dextrosa (31%) i fructosa o levulosa (38%)— i també de sacarosa (2%).

Tipus de mel

Mel de flors produïda per les abelles a partir del nèctar de les flors. En les mels monoflorals predomina el nèctar d’una única espècie: castanyer, romaní, farigola, bruc, taronger o flor de taronger, til•ler, acàcia, eucaliptus, etc. La mel multifloral (mil flors) prové del nèctar de diverses espècies vegetals i en proporcions molt variables. La mel de flors és transparent i se solidifica amb el temps, depenent de la procedència i de la temperatura. El procés de solidificació s’accelera per sota dels 14º C. La mel de bruc s’endureix molt aviat i la de castanyer triga molt.

Mel de rosada o mel de bosc produïda per les abelles a partir de les secrecions dolces de pugons, cotxinilles i altres insectes xucladors de saba, normalment de pi, avet, alzina, surera, etc. Sol ser menys dolça i d’un color més fosc. Se solidifica amb dificultat i pot tenir una olor i un gust especiat i resinós. La mel de melada té un gust peculiar de pi i és apreciada pel seu ús medicinal a Europa i Turquia.

La mel en la història i la cultura

Hom creu que els humans van començar a extreure la mel dels ruscos 10.000 anys aC, segons unes pintures trobades a la cova de l’Aranya, a Bicorb (València). Hipòcrates, pare de la medicina, en va lloar els poders terapèutics i la va fer servir per a guarir diverses afeccions de la pell, úlceres i per a alleujar el dolor en general. Els egipcis, per la seva banda, la van emprar per a tractar les cataractes, nafres, talls i cremades. A l’Antiga Roma, els metges la usaven per a ajudar els seus pacients a adormir-se.

La Bíblia menciona diverses vegades la mel, sempre com un símbol de plaer; per això, els rius del Paradís contenen mel (imatge recollida en l’Alcorà). Els jueus mengen fruita untada amb mel per a desitjar-se un bon any nou, ple de dolços moments. Igualment, les núvies gregues mullaven els dits en mel abans d’entrar a la casa del marit per a tenir un bon matrimoni i una dolça relació amb la sogra. Entre els romans, la mel servia com a present per als nuvis la nit de noces (lluna de mel) o com a moneda de canvi, igual que l’or o la sal.

A la cuina

La mel es fa servir principalment en pastisseria, com a acompanyament del pa i de les torrades (esmorzars i berenars) i com a additiu de begudes, com ara el te. Com que és rica en sucres com ara la fructosa, la mel és higroscòpica (absorbeix la humitat de l’aire), cosa que fa que el pa i els pastissos s’endureixin més lentament si n’hi posem una mica. També pot arribar a ser un element imprescindible en una cuina sana, tant tradicional com creativa. I és que la mel no només endolceix les postres, sinó que també participa a la cuina com a ingredient en diverses receptes amb carn, a les amanides, a les salses d’acompanyament, etc.

Propietats terapèutiques

La mel té moltes propietats terapèutiques. Es pot fer servir externament gràcies a les seves propietats antimicrobianes i antisèptiques, ja que ajuda a cicatritzar i a prevenir infeccions en ferides i cremades superficials. Gràcies a les seves qualitats astringents i suavitzants també s’empra en cosmètica: cremes, màscares de neteja facial, tònics, etc. Així mateix, és un bon conservant natural i un aliat contra l’envelliment, ja que conté antioxidants que frenen l’aparició de radicals lliures.

La mel és rica en vitamines, minerals i aminoàcids, a més d’un poderós agent antimicrobià que permet combatre els refredats: un bol de llet o una infusió calenta amb una cullerada de mel sempre és un bon remei. Dels pocs minerals que conté, els més freqüents són: calci, coure, ferro, magnesi, manganès, zinc, fòsfor i potassi. També hi són presents gairebé la meitat dels aminoàcids existents, àcids orgànics (acètic i cítric, entre altres) i vitamines del complex B i vitamines C, D i E. A més a més, la mel té una quantitat considerable d’antioxidants (flavonoides i fenòlics). Hom recomana consumir-la a una temperatura no superior als 60º C perquè no perdi totes les seves propietats beneficioses, ja que alguns d’aquests elements poden arribar a volatilitzar-se.

A causa del seu contingut de sucres simples d’assimilació ràpida, la mel és altament calòrica (prop de 3,4 kcal/g).